serra | work in progress

bn

serraaaaab

Advertisements

the old man and the sea

| he always thought of the sea as la mar which is what people call her in Spanish when they love her
| sometimes those who love her say bad things of her but they are always said as though she were a woman
| some of the younger fishermen,
those who used buoys as floats for their lines and had motorboats,
bought when the shark livers had brought much money,
spoke of her as el mar which is masculine
| the spoke of her as a contestant or a place or even an enemy
| but the old man always thought of her as feminine and as something that gave or withheld great favours,
and if she did wild or wicked things it was because she could not help them
| the moon affects her as it does a woman,
he thought

Ernest Hemingway

campos de castilla

XXIX
| caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino:
se hace camino al andar
| al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar
| caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar

Antonio Machado

el pi de formentor

| mon cor estima un arbre! més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer

| no guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar

| quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àquila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam

| del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel

| arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit

| oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real

| arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record
| lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …
| o vida, o noble sort!

| amunt, ànima forta! traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals
| veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals

Miquel Costa i Llobera