| mon cor estima un arbre! més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer
| no guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar
| quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àquila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam
| del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel
| arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit
| oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real
| arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record
| lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …
| o vida, o noble sort!
| amunt, ànima forta! traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals
| veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals
Miquel Costa i Llobera
| catalina gibert 